Rostit de conill

perquè no tinc temps ni gat

Cujo, del 1981, és un dels grans llibres de Stephen King.

No n’aneu a buscar la pel·lícula. De les versions cinematogràfiques que n’han fet no n’hi ha cap que valgui res.

És el meu preferit després de Carrie que, tot i ser una obra mestra, encara no té una traducció decent al català. Cujo és, de tot el que ha escrit el geni del terror, el més cruel. No perquè sigui ple de sang i fetge o de violència física i gràfica, sinó perquè ens explica la història d’en Cujo, un santbernat de noranta quilos, que és un bon gos, un animal bo, fidel, amable i manyac, a qui li agrada perseguir conills pels prats i anar a buscar LA PILOTA quan en Tad Trenton, el seu amic de l’ànima, humà, ros i amb els ulls blaus, li tira ben lluny. Però un dia a en Cujo li passa la cosa, una cosa que fa que tot el que succeeix més endavant amb ell, que és un bon gos, un gos que va a buscar ELS PALS i els torna, que fa molts anys que no rosega sabatilles, sigui injust i terrible.

En aquest llibre hi ha un moment que l’escriptor es fica a dins de la ment del petit Tad, de quatre anys, i coneixem que hi ha una cosa que li fa por, una imatge que veu quan tanca els ulls abans d’adormir-se. En Tad, que també és un bon noi, a l’estiu es va despistar, perquè hi havia els amics, i la bassa, i la televisió, i les llagostes, i va passar dues setmanes sense posar menjar al conill que tenia com a mascota en una gàbia al cobert de la granja. El vespre que el record de l’existència del conill li va caure a sobre com un llampec, es va aixecar de taula d’una revolada i va deixar el sopar per córrer rabent a veure el conill al garatge. El va trobar mort a dins de la gàbia, és clar, però el que el va torbar més va ser observar-li els turmells. La pobra bestiola se’ls havia rosegat abans de morir, finalment, d’inanició.

Avui en llevar-me he sabut que volia sopar bé, que al matí seria a casa, fent feina a l’ordinador, però que a la tarda no tindria temps de cuinar. Per tant, he fet un rostit de conill.