Hachiware

Hi ha cent seixanta metres de distància a peu entre el restaurant Hachiware i el campanar romànic de la catedral de Vic.

La catedral és aquella mena de temple fosc i estret que se’t posa al clatell, com un ocell negre, tot just entrar-hi. I fa abaixar el cap. El campanar, que és l’únic que queda en peu, junt amb la cripta, del temple original que va alçar l’Abat Oliva el segle XI, és, en canvi, un retall de llum d’un altre món. Com un germà petit de Sant Climent de Taüll, de pedra sorrenca clara i senefes de bandes llombardes, crida al sol, ample, i explica històries d'un Déu que és cel, somriure i infinit.

Tots dos llocs, el Hachiware i el campanar de l’Abat Oliva, són casa: refugi on arrecerar-se de la pluja i el fred, i on sentir-s’hi segur, abraçat i tranquil.

És la bondat, casa. Prengui la forma concreta que prengui.