Has de col·leccionar calcetes

Dissabte vaig fer un puja-baixa a Madrid per poder ser a la Feria del Libro signant llibres. Els viatges en Ave sempre son una mina de temes i anècdotes per escriure quatre ratlles bones (aquí un dels grans èxits de crítica i públic del Dietari).

El primer hit me’l va regalar l’hostessa en passar a primera hora empenyent el carretó dels cafès i els esnacs pel passadís del tren al crit de "codos, pies, rodillas...". “Que si quiero o que si tengo”, vaig pensar, però vaig gaudir uns instants d’imaginar-me-la llençant extremitats ensangonades a una turba de passatgers zombis sibarites. Inquiets, amb aquell neguit perenne que rosega els zombis sempre per dintre, però sorprenentment ben educats. Tots ells duien camisa i el cinturó de seguretat ben cordat.

A la tornada vaig coincidir amb una colla de mascles en ple ritual de comiat de solter a un extrem del vagó, i a l’altre, un nen a qui li grinyolaven les juntures. D’aquells que xerriquen perquè de plorar, del que se’n diu plorar, en realitat, no en tenen ganes. Però al marrec se’l veia entregat a la tasca de doblegar la voluntat dels seus pares a base de gemegar. Vaig reconèixer-me amb una força de voluntat més feble que la seva, vaig recollir els quatre trastos i vaig emigrar al vagó cafeteria. Els trens Ouigo, una mena de trens d’alta velocitat francesos que cobreixen els trajectes de l’Ave a baix cost, son més incòmodes que els Ave, però com a cosa bona tenen tamborets al vagó restaurant.

Vaig demanar una infusió, vaig deixar la motxilla a un cantó i em vaig disposar a seguir amb la lectura del Dovlatov que m’ocupa aquests dies.

Faig un incís per indicar que Dovlatov ja fa dies que em té amb la mosca al nas. Des que va sortir Cremo! al mercat que ja m’han dit dues vegades persones diferents, d’àmbits que no tenen res a veure l’un amb l’altre, que soc “el Dovlatov de la cuina” o “la Dovlatov catalana”. I clar, no podia deixar passar gaire més dies sense saber de què em parlaven. He aparcat els noucentistes i ara estic llegint Dovlatov. I he de dir que aquest senyor em cau de nassos. Si no fos que és mort voldria ser-hi amiga.

Però no vaig poder llegir ni una ratlla. Al vagó cafeteria de l’Ouigo hi vaig trobar un exaltat de la corda d’en Llados, aquest cantamanyanes que té molta mania a les panxes i fa pagar mil euros als senyors per insultar-los i fer-los fer flexions i salts durant una hora en salons d’hotels.