Moriu, cigrons. Moriu!

Aquests dies de tant menjar cigrons —ves, m’ha agafat per aquí— me’n recordo de com m’agradava menjar-me els cigrons quan era petita: esclafant-los amb la forquilla contra el plat fent grunyits. M’imaginava que era un gegant o una bèstia com en Godzilla que irrompia per sorpresa en un llogarret poblat de gent pacífica, i que les petites protuberàncies que fan els cigrons espellofats eren bracets de nens que corrien esvalotats d’un lloc a l’altre del pati de l’escola, i de la plaça, alçats al cel, demanant una clemència que no arribaria mai. AARRGH! AAIEEE! AAUGHH!

Ma germana fèia igual. A taula, cridàvem “Quants neeens!” totes dues, mentre esclafàvem els llegums i rèiem. La mare ens vèia de cua d’ull. No va fer mai cap comentari. Potser, a aquelles alçades, ja ens havia donat per perdudes.