No li he ensenyat mai a fer una truita

He aixecat tot d’una el cap del teclat deu fer vint minuts. Una olor forta d’ou torrat m’ha agafat pels narius com un ganxo. Alguna cosa es crema. Porto tot el dia furgant amb el morro enterrat sota la soca de la columna de divendres. He mirat el rellotge. Marca dos quarts de vuit, l’hora que habitualment sopem. Merda. He baixat corrents a la cuina i he topat amb la filla, que en sortia, pensativa, netejant-se les mans amb un drap. “M’he fet una truita, però no m’ha quedat gaire bé”. Té onze anys.

La fortor sulfurosa d’ou torrat, que no té res a veure amb la cremositat dolça i mantegosa de la truita, ve del volt de restes d’ou enganxat a la paella que reposa a sobre de la placa d’inducció. El foc és parat, però la placa és vella i de les barates, i es manté calenta una estona tot i haver-la desactivat. La olor venia d’aquí.

—Te l’has menjat? —li dic, baixant de revolucions—. Vols que et faci alguna altra cosa? Em sap greu, m’he despistat, no m’he adonat de l’hora que era —. Ella està t…