Truita de patates, bolets i llardons

Senglars, destrals i claus

Cada dimarts, entro i surto de Tv3 per la porta del darrere, en cotxe, i aparco al descampat cimentat on dormen les unitats mòbils, perquè sempre vaig carregada d’ingredients que, noi, pesen. En Jubany fa passar el seu Mercedes fins a la cuina, literalment. L’aparca entre bambolines i tramoies, a davant del taulell amb rodes que després entra al plató, per no perdre’l de vista. Però la meva cafetera, tot i ser estupenda, no és tan bona ni tan cara com la seva, i si un dia me la ratllen, doncs què hi vols fer, és llei de vida.

Sempre passo un control de seguretat tan estricte com misteriós. Abans de travessar la barrera que dona pas al recinte, he de baixar del cotxe i dirigir-me a la garita del guaita, on s’asseguren que tant la meva documentació com la matrícula del cotxe coincideixen amb les dades que figuren a la base de dades. Si un dia tinc pana i el veí em deixa el seu cotxe, la ballarem; son molt rigorosos. Si tot és correcte, em donen dues enganxines: una per mi i una pel vehicle —que jo diria que no caldria que fossin enganxines, perquè no les puc enganxar: en marxar les hauré de tornar en bon estat per poder sortir, així que per aquí veig que podríem estalviar plàstic i cola amb el sol gest de canviar enganxina per paperet. Serveixi a qui concerneixi com a idea.

Després d’aquestes comprovacions, torno a pujar al cotxe i, si tot va bé, la barrera s’alça i em deixa passar, però avanço només uns pocs metres. Paro el motor altra vegada i torno a baixar, ara per obrir el maleter i que el vigilant de seguretat pugui revisar-ne l’interior, mentre un altre guàrdia passa un pal de selfi amb un mirallet a la punta pels baixos del vehicle.

Aquí acaba el protocol. Sempre ho han trobat tot correcte i sempre m’han deixat passar. I això és el que em sobta. Vàries vegades he passat angoixa a les rondes, imaginant què passaria quan obrís el maleter.

Un d’aquests dies hi duia un senglar acabat de caçar, encara sangonós, ficat a dins d’una bossa de plàstic de mida industrial, lligada amb cordill i entaforada dins d’un contenidor de fred, acompanyat d’una destral de fer llenya i un estoig de cuir amb ganivets de carnisser, en un bodegó de psicopatia clàssic de llibre o de sèrie de true crime. Un senglar pelat, posat al llarg, té la mateixa mida d’un adolescent que faci esport escolar. “Tot correcte, pot passar”.

En una altra ocasió, hi vaig entrar amb una olla a pressió de les antigues, de les de rosca, acompanyada de dos paquets de claus i una caixa d’eines. Si m’haguessin interrogat, hagués explicat amabilíssimament que aquell dia, al Tot es Mou, faríem llenties guisades i que, com que surto poc del poble, quan ho faig aprofito per fer recados; que em calien els claus per arreglar les cadires de la terrassa, que tenen les potes fluixes, i també la caixa d’eines del pare, perquè la meva no és prou completa. M’hagués semblat bé que m’ho preguntessin; més tranquil·litzador que no pas que em diguessin “tot correcte, pot passar”, com sempre.

Què busquen? Què seria sospitós!?

Truita de patates, bolets i llardons

He estat potinejant amb un editor que converteix fotografies en dibuixos. Eh que fa l’efecte?

Ahir, les patates bullides que duia al portaequipatges, a punt per fer en directe unes patates emmascarades a la berguedana, van passar el control tant a l’entrada com a la sortida de Tv3, i van tornar a casa intactes. A mig matí, quan ja era a l’alçada del Nus de la Trinitat, em van trucar per avisar-me que era el Dia Mundial de la Mandonguilla, i per veure si podíem fer un canvi de recepta a últim moment. En cosa d’una hora vam tenir la secció de cap per avall i els ingredients per fer unes bones mandonguilles en directe, a punt.

Avui, per no llençar les patates bullides, els llardons i els bolets, he fet una truita per dinar. La botifarra negra l’he posat al congelador, que dins la truita, a la filla no li fa gaire gràcia, i no hi ha necessitat de gastar-la per això, si la podem guardar per fer-ne qualsevol altra cosa.

Paella grossa amb un bon raig d’oli, ben calenta. Bolets laminats, saltats fins que son torradets, que rebullits no valen res. Hi he afegit un grapat de llardons picolats. Quan ha sigut tot torradet ho he tret de la paella i ho he deixat reposar en un plat, a banda. A la mateixa paella calenta, amb un altre raig d’oli, hi he torrat les patates bullides, pelades, tallades a daus. M’ha semblat que si ho posava tot alhora, les patates, amb aquella humitat, no haguessin deixat als bolets daurar-se.

He trencat sis ous, els he ben deixatat, els he tret el fred de nevera amb trenta segons de microones, i hi he abocat el contingut de la paella. Tot, ben remenat i salpebrat, ha anat a la mateixa paella, ben calenta, a transformar-se, a foc lent, en una truita.

Hi he trobat a faltar all i julivert, que hagués pogut afegir al saltat dels bolets. M’ho anoto per la propera vegada.

P.D.: S’ha mort el hàmster.