Si les condicions són tan dures, per què els becaris no marxen?

Aquest és un dels arguments típics dels qui reaccionen a la defensiva davant les denúncies de males praxis a restaurants d’elit.

L’últim a brandar-lo ha sigut ell.

Com que a la conversa completa d’on surt aquest petit extracte es menciona el meu nom, m’atorgo el dret a rèplica. Ho faré responent a l’advertència dels perills de “hablar por hablar” i al “¿por qué no se ha ido la gente?”.

La rèplica a l’atreviment de parlar és:

Wittgenstein deia “els límits del llenguatge són els límits del meu món”, o el que és el mateix: allò que no té nom, allò de què no es parla, no existeix. Parlar és, d’entrada, estibar la vànova i fer visible el que hi ha a sota a tots els que no ho han vist amb els seus propis ulls. I després, constatar, amb cada nova veu que parla, que n’hi ha més com tu, que no és que fossis especialment sensible ni que estiguessis espatllat; que no estàs sol. Això és parlar per transformar.

Pel que fa a l’enigma de per què els becaris aguanten aquest tipus de vexacions sense to…