Un crim a La Rambla (part I): La Reserva Ibérica

Crònica de successos al Dietari

L’accent obert del tendal deu ser cosa de poder tenir el rètol subvencionat per ser escrit en català. Bon negoci per la inclinació d’una ratlleta

Que un periodista gastronòmic enviat per un mitjà dels grossos, dels de tota la vida, d’arrel i alineació obertament catalanista, em digués que “quedem a La Reserva Ibérica”, em va fer arrufar les celles. D’entrada, podia ser símptoma que el periodista, que porta dècades signant articles i reportatges sobre cuina catalana, producte de proximitat, i de la terra, viu en estat de dissociació cognitiva i no predica amb l’exemple; me’l vaig imaginar signant articles sobre les qualitats depuratives de l’api tot rosegant doritos. Però d’això jo també en soc culpable cada cop que, per exemple, em declaro persona de bé però elogio els Manowar, la millor banda de heavy metal de la història, que és composta per energúmens de la més baixa estofa: puters, politoxicòmans, criminals i trumpistes.

El fet també em va donar entendre que el periodista, bé no coneixia a qui es disposava a entrevistar, bé ho sabia però li era absolutament igual retratar-me (a la convocatòria hi havia de venir un fotògraf) en un marc, per bé que deliciosament il·luminat, contrari als meus principis més bàsics. La tercera possibilitat era que el reporter hagués amanit la tria amb una dosi exquisida de mala llet a consciència, cosa que el faria mereixedor de tots els meus respectes —jo, a la vida, hi he vingut a jugar.

Vaig entrar en aquella catedral de pernils penjants, vaig fer una ullada ràpida al gènero, i en vaig sortir rosegant mecagondéus. A les prestatgeries no hi havia cap rastre de fuet ni de llonganissa, tot era salchichón. La vitrina de formatges era regne de Torta del Casar, manxecs de tots els mesos possibles de maduració i, oju, Comté i Réblochon, en una declaració de principis a pit obert i inflat: abans formatge francès que de La Seu d’Urgell; com abans fer l’esforç de fer venir melmelades artesanes de Cuenca o de Lugo, que oferir-ne cap de per aquí a la vora. Hasta els torrons eren etiquetats en castellà. Que els catalans som ibèrics, sí, però catalans.

Vaig sortir del local d’una revolada, encesa, vaig caminar dotze passes (dotze!, no era tan difícil) i vaig topar de cara amb la veterana pastisseria Sant Jaume (Rambla de Catalunya, 50) que, en paraules de l’Òscar Broc al Regió 7:

fa molt temps que dona un vernís de dignitat a la Rambla de Catalunya, un corredor de croffles, tapes per a turistes i botigues de roba, a la qual queden micres de personalitat. Fins fa poc, la Sant Jaume tenia una petita cafeteria adherida a la zona de pastisseria i brioixeria, una granja catalana de butxaca que, per a mi, sempre ha sigut un refugi balsàmic en territori comanxe.
Doncs bé, la vella cafeteria ha mudat la pell i ara és un bar de tapes i platillos de cuina tradicional catalana. Croissants a la dreta; mandonguilles amb sípia a l’esquerra. Així doncs, Sant Jaume Bistró destaca per dos factors: és un exemplar únic, ja que conviu i es comunica amb una pastisseria històrica de 1808, com si fossin siamesos, i ofereix plats honestos i "nostrats" en terra de braves congelades i preus histèrics.

Vaig agafar el telèfon i vaig enviar un watsap a l’entrevistador avisant de la nova ubicació de l’entrevista. La decisió va ser presa unànimement: totes les cèl·lules del meu organisme i jo, la observadora, hi estàvem d’acord.

En un altre moment de la meva vida hagués callat, hagués abaixat el cap, i m’hagués deixat retratar i entrevistar amb un somriure impostat, perquè clar, ja se sap, als mitjans els vols tenir de cara, i no et convé mai ofendre, molestar ni qüestionar ningú, si vols un mínim de visibilitat i arribar al màxim de gent possible.

Però avui, a divuit de març de 2024, ja començo a estar-ne farta i tipa, de relacions tòxiques d'aquesta mena, de respondre preguntes, d’haver d’argumentar, d’haver de sostenir, de llimar les pròpies rebaves i aspirar esforçadament a un mínim de coherència per aconseguir una mica de credibilitat de part d’aquells que, encabat, campen per la vida trepitjant ous i ulls de poll i, segons sembla, enfotent-se’n del mort i del que el vetlla.

A la pastisseria Sant Jaume vam fer l’entrevista, amb l’entrevistador visiblement irritat, però abans vaig ser testimoni d'una escena criminal sensacional.

Continuarà…