Kit de supervivència bàsica, moltes receptes i com viure sense respirar
Fer dissabte és una cosa que va bé de fer els dissabtes
Aquesta setmana, al dietari, he escrit:
L'home escarabat merder
Hi ha una mena d’home que considera que la meitat de la parella que es queda a casa a tenir cura dels fills, dels vells, de la bugada, de la nodrició i de passar el drapet, és la que té una vida regalada, una vida de planxar despreocupadament, cantussejant amb una copa de vi a la mà esquerre, mirant la novel·la, sostinguda per l’àrdua i soferta tasca de…
Popets amb ceba i "bocaditos" de patata
Queda molt bonic i bucòlic dir que de la iaia enyores els popets amb ceba. I és veritat. Ningú no els fa com ella. Ens els cuinava quan ma germana i jo érem petites i anàvem a sopar a ca seu algun dia entre setmana. Ara bé, quan en fèia, sempre els acompanyava d’una plata del que en dèiem “patates rodones”, que eren els
No respiris
No mengis pa blanc. Les farines i els refinats són el mal. Menja’n d’integral. I poc, perquè el pa engreixa. Si per esmorzar prens pa, que no sigui més de mitja llesca, i que mai se t’acudeixi fer un entrepà. El pernil salat, el gall dindi i el fuet són carns processades, augmenten el risc de càncer colorectal i estan carregats de sal. Les llaunes de to…
Recepta per fer el millor pitjor arròs mai vist
Es podria dir que el manso és un visionari a la cuina. D’aquelles persones que obren camins allà on abans només hi havia jugla i fan avançar la ciència cap a nous paradigmes. Avui a l’hora de dinar ha aconseguit, en un sol ingredient, l’arròs, tres estats de la matèria simultanis: massa cru, massa cuit, i cru i passat alhora. Tot això, sense fer-lo cova…
Respira
El text magnífic que ve a continuació fou publicat a El Borinot: setmanari de barrila el 18 de març de 1926.
Si et ve de gust, fes-te subscriptor de pagament. A canvi de cinc euros mensuals, jo em comprometo a explicar-te alguna cosa cada vespre, a fer-te partícep de l’on, el com i el quan escric les coses que publico, a explicar-te què i com he fet el dinar, a…
Agenda
Avui, dissabte 29 de març, a les 18:00 Xerrada col·loqui sobre cuina amb l'Associació de Dones de Sudanell, a Sudanell.
Dimarts 1 d’abril a les 18:30 Conferència a l'Aula d'Extensió Universitària de Blanes al Teatre Municipal de Blanes.
Dimecres 2 d’abril a les 18:30. Presentació del nou llibre de l'Albert Molins "Esmorzar de forquilla" a la llibreria Muntanya de llibres, a Vic.
Diumenge 6 d’abril a les 11:30. Padrina de la fira ToCiNo de Caseres.
Clica per veure més enllà a l’agenda.
Si tens una llibreria, si organitzes un club de lectura, si tens un espai a dinamitzar amb xerrades i conferències, si tens motiu per voler fer-me venir a parlar de cuina, de la vida i de tot en general, xiula. Parlem-ne i mirem d’organitzar-ho.
Com fer sardines envinagrades
Al reel em veuràs desespinar i filetejar sardines fàcilment. Després només cal marinar els filets una hora a la nevera, coberts amb vinagre i una mica de sal. Després, s’escorren i s’assequen amb un drap i es guarden tapats amb oli aromatitzat amb pebre en gra i llorer, a la nevera. I llestos!
Les sardines aguantaran una setmana ben bona i serviran per vestir coques i pans amb tomàquet, presentar d'aperitiu o acompanyar verdura bullida o escalivada.
Pel que fa als anisakis, visc tranquil·líssima. No perquè aquest sigui el meu estat natural pel que fa a alimentació, sinó perquè quan m’arriba la caixa amb la comanda de La peixatera, ho congelo tot directament. Al llarg del mes, vaig treient el gènero a mida que el vaig necessitant, i no se m’espatlla mai res. Amb dos dies de congelació n’hi ha prou per desactivar els anisakis!
Pep Salsetes: El guardià de la cuina
Guardià de les Llavors Antigues, Coquessa Major del Regne, Furius Bacus Nostrat, Arrossaire d’Honor, Cullerer del Bruc!
Quina gran feina que han fet els companys del Sense Ficció al 3Cat! Quin final, amb en Jaume Arnella i en Pep cantant les Rondes del Vi!
Va! A cantar i ballar! Que aquesta ronda la pago jo!
No vagis a la mar
a encomanar les penes,
no vagis a la mar
les aigües en van plenes.
Vora, vora del port
hi ha una vella taverna,
vora, vora del port
un bar de mala mort.
Una bota de rom
i una altra d'aiguardent,
una bota de rom
i molta olor de gent.
No siguis sol a beure
ni sol a rumiar,
no siguis sol a beure
que el vi et condemnarà.
El primer brindis va
per companys i companyes,
el segon anirà
pels qui els han crescut banyes.
El tercer libació
a la salut dels pobres,
no és amb mala intenció
deixar al burgès les sobres.
Atents, amics, encara
al següent got de vi:
beneirem la mare
que a tots ens va parir.
La copa que fa cinc
pel gran Pare Noè,
la copa que fa sis
pels diables del cafè.
Quan el sis serà buit
maleirem l'infern,
la copa que fa vuit
el clero i el govern.
El got de comiat
el cantarem tots junts,
el got de comiat,
un rèquiem pels difunts.
Nou capítol de “Càsum l’olla!”: Kit de supervivència a la cuina. L'aixovar mínim per fer el màxim!
Dijous al Tot es Mou: Molls a la tortosina
Una recepta simpàtica i divertida, i una forma diferent de menjar peix cuinat amb gràcia i delicadesa, a casa.
Com sempre, ho fem bo, bonic i barat. Amb intenció d’amor, però sense complicacions innecessàries.
Recupereu la recepta feta en directe clicant a les fotografies.
Dimarts al Culturas 2: George H. W. Bush
Convido a dinar a George Bush perquè parlarem del fàstic
George Bush pare, que va ser el 41è president dels Estats Units entre 1989 i 1993, va provocar un dels escàndols més sonats de la història recent amb el fàstic com a protagonista.
Al llarg de tot el seu mandat va esmentar sovint l’odi al bròquil. Fèia broma sovint en rodes de premsa dient que el personal que no complís amb els seus objectius rebria la paga extra de Nadal en espècies en quilos de bròquil. Va prohibir que se servís bròquil a la Casa Blanca i també a bord de l'Air Force One. Les seves freqüents declaracions contra el bròquil tenien el departament d'agricultura i tot el sector agrari nord-americà en flames.
L'assumpte va explotar el 22 de març del 1990, en roda de premsa, quan li van preguntar si havia "perdut el vot del bròquil". Bush va respondre:
"No m'agrada el bròquil. I no m'ha agradat des que era petit i la meva mare m'obligava a menjar-ne. Avui sóc president dels Estats Units, i no menjaré bròquil mai més!"
Aquell dia, els agricultors americans van enviar una caravana de camions amb 10.000 quilos de bròquil a la Casa Blanca. La caravana va ser rebuda per Bàrbara Bush, la dona del president, que va declarar davant els periodistes “Millie i jo en gaudirem”. Millie era el gos de George Bush.
Recupera la secció sobre el fàstic clicant a les imatges, a partir del minut 12:55 del programa.
Una de les coses que fan que m’ho passi tan bé preparant aquesta secció quinzenal al Culturas 2 és que tot l’equip manté el guió en secret per tal que les reaccions i les ganyotes de la Tània siguin espontànies.
Atrezzo, vestuari, maquillatge, producció, retolació, tots ells saben de què parlaré i més o menys quin és el contingut que dispararé, per poder fer eficaçment la seva feina. A la Tània només se la informa del nom del convidat. La resta la descobreix en directe.
La columna a El País: La nueva ley contra el desperdicio alimentario: ¿una oportunidad desperdiciada?
“La ley española pone la lupa en los hogares y alerta de que sólo en 2020, los ciudadanos tiramos 1.364 millones de kilos de alimentos, una media de 31 kilos por persona. Eso, sostiene el texto oficial con solemnidad, es un problema con graves consecuencias económicas, sociales, ambientales, y, sobre todo, éticas.
Ante la presentación de estos datos, es natural que el pensamiento del lector se deslice hasta la conclusión inevitable de que el hambre en el mundo es culpa de Mercedes, que tira la harina de rebozar boquerones y no aprovecha las mondas de las patatas para hacer caldo. La ley viene a concienciar a Mercedes.
Los entresijos del sistema alimentario global en el que estamos inmersos son oscurantistas y complejos, así que, para echar un cable a Mercedes, invocaré la figura, siempre afable, siempre dispuesta, de Antonio, el tendero del barrio, aquel que un día te vende una escarola magnífica y al siguiente te guarda una copia de las llaves de casa, por si las moscas.” (Seguir leyendo)
Les aportacions dels subscriptors de pagament fan possible el Dietari, un espai diari que és com la taula de la cuina: el lloc on ens trobem a compartir confidències, safareig, reflexions, gastronomia, receptes i idees.
Si et ve de gust, fes-te subscriptor de pagament. A canvi de cinc euros mensuals, jo em comprometo a explicar-te alguna cosa cada vespre, a fer-te partícep de l’on, el com i el quan escric les coses que publico, a explicar-te què i com he fet el dinar, a…
Moltes gràcies de tot cor a tots els subscriptors que sosteniu aquest espai. Sou importants per mi.